Dijous, 25 de desembre
Nadal suau a can Gustau
Jordi Llovet ens proposa la lectura d'un fragment "Bouvard et Pècuchet" per descobrir-nos el costat suau d'un dur de la literatura: Gustau Flaubert. No és ben bé un conte de Nadal, però s'hi acosta. Si més no, el resultat final compleix els requisits del gènere.
Nadal suau a can Gustau
Gustave Flaubert no és, que diguéssim, un dels autors més piatosos de la literatura francesa dels últims dos segles. Comparat amb Béranger - que a més de creient, era cursi-, comparat amb seu deixeble Maupassant, i no diguem posat al costat dels grans autors del segle XX, com Charles Péguy, Paul Claudel i el més moralment i seriosament catòlic de la colla, Bernanos, Flaubert més aviat se'ns presenta com un agnòstic, o descregut, potser blasfem i tot, amb un respecte molt escàs per la parafernàlia litúrgica de l'ecclesia vaticana, que detestava. Això no treu, com ell deia sovint, sempre que es trobava amb gent normal del seu país dedidant-se a coses més trivials i més menudament consoladores, no considerés que, comptat i debatut, vivia "dans la vrai" tota la gent que frueix - amb aquest goig de vaporosa candidesa que escau a aquestes dades- de la festa prodigiosa del Nadal, única en l'àmbit cristià i possiblement en tota la història de les religions.
Potser és per això que, en un llibre de Flaubert que Borges considerava portentós - i altres després d'ell, com ara el mateix Walter Benjamin o Roland Barthes-, editat a títol pòstum, Bouvard et Pécuchet- la història de dos bonhomes parisencs, que se'n van a viure al camp en una mostra enormement avançada dels actuals anhels ecologistes, de la seva glòria i també de les seves misèries i contradiccions-, don Gustau escrivís una de les pàgines més impressionants dedicades a la nativitat de Crist que mai s'hagi escrit: ni Dickens va arribar mai tan lluny en la descripció d'aquest humor levític que agafa gairebé tothom (potser als amics de CiU, enguany, no tant, ells que semblaven una confraria tan sumament fervorosa) en arribar el dia de fast que rememora el naixement de Crist allà a Betlem.
La pàgina en qüestió - després que els dos bonhomes han decidit suïcidar-se de tan malament com els van les coses a la finca, i després que s'hi hagin repensat en adonar-se que estan a punt de penjar-se a les golfes del mas sense haver cap testament- diu el següent, i avui un servidor no hi afegirà paraula (perquè feliç el dia en què la crítica literària, o les classes de literatura, es limitaran a presentar la literatura en si mateixa, sense afegir-hi res):
" Els sanglots els inflaven el pit. Van treure el cap per la lluerna, per respirar. L'aire era fred, i tot d'arbres brillaven en un cel negre com el carbó. La blancor de la neu cobria els camps i es perdia en les boires de l'horitzó. Vam veure unes llumetes arran de terra. S'anaven fent grans; s'apropaven: anaven cap a l'església. Van anar-hi; moguts per la curiositat. Era la missa de gall. Els llums eren les llanternes dels pastors. En arribant a la porxada, espolsaven els abrics. El serpentó sonava, reganyós; l'encens fumava. Els fanalets penjats al llarg de la nau dibuixaven tres corones de focs de colors i, al final de la perspectiva, als dos costats de l'altar, uns ciris gegants dreçaven les flames vermelles. Per sobre els caps de la gent i les capellines de les dones, dellà els xantres, es distingia el capellà, amb la casulla daurada; a la seva veu aguda responien les veus grosses dels homes, atapeïts darrera el cor; i la volta de fusta tremolava sobre els arcs de pedra. Pintures representant el via crucis decoraven les parets. Al mig del cor, davant l'altar, hi havia un anyell assegut, amb les potes recollides i les orelles dretes. L'escalforeta que feia els va produir un gran benestar, i els seus pensaments, tan rúfols feia un moment, van tornar-se dolços, com el temporal quan amaina. Van escoltar l'Evangeli i el Credo; seguien els moviments del capellà. Mentrestant, els vells, els joves, les dones esparracades, les pageses amb barret alt, els fadrins, ben plantats i amb les patilles rosses, tots resaven, captivats per la mateixa joia; i miraven el nen Jesús que brillava com un sol sobre el llit de palla del pessebre. Bouvard va quedar admirat d'aquella fe de la gent, a despit del seu racionalisme; Péuchet, malgrat el seu enduriment de cor. Es va fer un silenci; les esquenes es van inclinar i, en repicar la campaneta, l'anyell va belar. El capellà va aixecar l'hòstia amb la punta dels dits, els braços tan estirats com podia. Llavors va esclatar un cant d'alegria que convidava la gent a acostar-se als peus del Rei dels Àngels. Bouvard i Pécuchet, sense voler, van barrejar-s'hi, i van sentir com una aurora que els apuntava dins de l'ànima." (final del cap.VIII)
Quadern de cultura (El Pais/ 25-12-03)
enllaços:Bouvard et Pécuchet
cromets 11:55 a. m.Nadal suau a can Gustau
Jordi Llovet ens proposa la lectura d'un fragment "Bouvard et Pècuchet" per descobrir-nos el costat suau d'un dur de la literatura: Gustau Flaubert. No és ben bé un conte de Nadal, però s'hi acosta. Si més no, el resultat final compleix els requisits del gènere.
Nadal suau a can Gustau
Gustave Flaubert no és, que diguéssim, un dels autors més piatosos de la literatura francesa dels últims dos segles. Comparat amb Béranger - que a més de creient, era cursi-, comparat amb seu deixeble Maupassant, i no diguem posat al costat dels grans autors del segle XX, com Charles Péguy, Paul Claudel i el més moralment i seriosament catòlic de la colla, Bernanos, Flaubert més aviat se'ns presenta com un agnòstic, o descregut, potser blasfem i tot, amb un respecte molt escàs per la parafernàlia litúrgica de l'ecclesia vaticana, que detestava. Això no treu, com ell deia sovint, sempre que es trobava amb gent normal del seu país dedidant-se a coses més trivials i més menudament consoladores, no considerés que, comptat i debatut, vivia "dans la vrai" tota la gent que frueix - amb aquest goig de vaporosa candidesa que escau a aquestes dades- de la festa prodigiosa del Nadal, única en l'àmbit cristià i possiblement en tota la història de les religions.
Potser és per això que, en un llibre de Flaubert que Borges considerava portentós - i altres després d'ell, com ara el mateix Walter Benjamin o Roland Barthes-, editat a títol pòstum, Bouvard et Pécuchet- la història de dos bonhomes parisencs, que se'n van a viure al camp en una mostra enormement avançada dels actuals anhels ecologistes, de la seva glòria i també de les seves misèries i contradiccions-, don Gustau escrivís una de les pàgines més impressionants dedicades a la nativitat de Crist que mai s'hagi escrit: ni Dickens va arribar mai tan lluny en la descripció d'aquest humor levític que agafa gairebé tothom (potser als amics de CiU, enguany, no tant, ells que semblaven una confraria tan sumament fervorosa) en arribar el dia de fast que rememora el naixement de Crist allà a Betlem.
La pàgina en qüestió - després que els dos bonhomes han decidit suïcidar-se de tan malament com els van les coses a la finca, i després que s'hi hagin repensat en adonar-se que estan a punt de penjar-se a les golfes del mas sense haver cap testament- diu el següent, i avui un servidor no hi afegirà paraula (perquè feliç el dia en què la crítica literària, o les classes de literatura, es limitaran a presentar la literatura en si mateixa, sense afegir-hi res):
" Els sanglots els inflaven el pit. Van treure el cap per la lluerna, per respirar. L'aire era fred, i tot d'arbres brillaven en un cel negre com el carbó. La blancor de la neu cobria els camps i es perdia en les boires de l'horitzó. Vam veure unes llumetes arran de terra. S'anaven fent grans; s'apropaven: anaven cap a l'església. Van anar-hi; moguts per la curiositat. Era la missa de gall. Els llums eren les llanternes dels pastors. En arribant a la porxada, espolsaven els abrics. El serpentó sonava, reganyós; l'encens fumava. Els fanalets penjats al llarg de la nau dibuixaven tres corones de focs de colors i, al final de la perspectiva, als dos costats de l'altar, uns ciris gegants dreçaven les flames vermelles. Per sobre els caps de la gent i les capellines de les dones, dellà els xantres, es distingia el capellà, amb la casulla daurada; a la seva veu aguda responien les veus grosses dels homes, atapeïts darrera el cor; i la volta de fusta tremolava sobre els arcs de pedra. Pintures representant el via crucis decoraven les parets. Al mig del cor, davant l'altar, hi havia un anyell assegut, amb les potes recollides i les orelles dretes. L'escalforeta que feia els va produir un gran benestar, i els seus pensaments, tan rúfols feia un moment, van tornar-se dolços, com el temporal quan amaina. Van escoltar l'Evangeli i el Credo; seguien els moviments del capellà. Mentrestant, els vells, els joves, les dones esparracades, les pageses amb barret alt, els fadrins, ben plantats i amb les patilles rosses, tots resaven, captivats per la mateixa joia; i miraven el nen Jesús que brillava com un sol sobre el llit de palla del pessebre. Bouvard va quedar admirat d'aquella fe de la gent, a despit del seu racionalisme; Péuchet, malgrat el seu enduriment de cor. Es va fer un silenci; les esquenes es van inclinar i, en repicar la campaneta, l'anyell va belar. El capellà va aixecar l'hòstia amb la punta dels dits, els braços tan estirats com podia. Llavors va esclatar un cant d'alegria que convidava la gent a acostar-se als peus del Rei dels Àngels. Bouvard i Pécuchet, sense voler, van barrejar-s'hi, i van sentir com una aurora que els apuntava dins de l'ànima." (final del cap.VIII)
Quadern de cultura (El Pais/ 25-12-03)
enllaços:Bouvard et Pécuchet
Divendres, 5 de desembre
paraules numerades
Bones notícies per aquells que quan els fa mandra escriure o van amb presses canvien una paraula per un número. El que fins ara es veia com un defecte o una troballa dels joves per estalviar-se paraules en els missatges dels mòbils comença a prendre cos en la paraula impresa. Els números canten. O ballen. Marius Serra, un tastalletres, els ha caçat infraganti i ens els presenta en plena actuació en el seu article:
(...)
XIFRES QUE BALLEN
¿Quants botons es cordarà un castellanoparlant si li demanes que vingui de vint-i-un botó? La majoria de llengües han adoptat el sentit eròtic del 69, però no totes coincideixen en d'altres qüestions numèriques. Així, un gat espanyol gaudeix de set vides, les mateixes que mostra un gat català. Però si parlem d'un cat anglòfon les possibilitats de supervivència augmenten perquè la frase feta en anglès parla de nine lives, i de set a nou en van dues de propina. Recentment, per a un text de commemoració dels 25 anys de la Llibreria 22 a Girona, em vaig dedicar a buscar xifres ocultes en les paraules de cada dia, en un compte enrere des del 22. Aquest n'és el tram final: "... no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Tot bon llibreter li ho dirà. Un escriptor no ha de ser un 7 ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6 plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, com molt bé saben els llibreters, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra". Ignició!
(la Vanguardia/ 4-12-03)
cromets 3:07 p. m.paraules numerades
Bones notícies per aquells que quan els fa mandra escriure o van amb presses canvien una paraula per un número. El que fins ara es veia com un defecte o una troballa dels joves per estalviar-se paraules en els missatges dels mòbils comença a prendre cos en la paraula impresa. Els números canten. O ballen. Marius Serra, un tastalletres, els ha caçat infraganti i ens els presenta en plena actuació en el seu article:
(...)
XIFRES QUE BALLEN
¿Quants botons es cordarà un castellanoparlant si li demanes que vingui de vint-i-un botó? La majoria de llengües han adoptat el sentit eròtic del 69, però no totes coincideixen en d'altres qüestions numèriques. Així, un gat espanyol gaudeix de set vides, les mateixes que mostra un gat català. Però si parlem d'un cat anglòfon les possibilitats de supervivència augmenten perquè la frase feta en anglès parla de nine lives, i de set a nou en van dues de propina. Recentment, per a un text de commemoració dels 25 anys de la Llibreria 22 a Girona, em vaig dedicar a buscar xifres ocultes en les paraules de cada dia, en un compte enrere des del 22. Aquest n'és el tram final: "... no creure's pas cap 10, perquè en literatura tot sovint el que no és 9 és 8 i tot plegat són faves comptades. Tot bon llibreter li ho dirà. Un escriptor no ha de ser un 7 ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que conegui les tècniques de redacció i se sàpiga molt proper, 6 plau!, a la perfecció formal. Tant se val que després l'entrevistin a Tele-5 com a Ràdio 4. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, com molt bé saben els llibreters, l'únic que perdura és el text. L'autor pot ser agra2 i no deixar indiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l'esquerra". Ignició!
(la Vanguardia/ 4-12-03)